Page 100 - Crisis 11
P. 100
Creación en catalán de Aragón
Susana Antolí Tello
(Beseit, Alt Matarranya, 1967), trabaja como bibliotecaria en. Desde muy joven ha estado vinculada
a la escritura, desde la que ha hecho revivir todo un mundo de tradiciones, leyendas y antiguas vi-
das familiares del Beceite de otros tiempos.
En 2006 ganó el Premio Guillem Nicolau con su poemario Tornem a ser menuts.
Antes, en 2002, obtuvo el segundo premio Memorias Bajoaragonesas, del CESBA, con la obra
Memòries d’un altre segle. En 2004 y 2012, ganó el primer y segundo premio, respectivamente, en el
Concurso de Relatos Maties Pallarès, de Pena- roja de Tastavins.
En 2005 ganó el de Relatos Hiperbreves organizado por la Comarca del Matarraña.
La obra Senderes de Gebre. Beseit 1778, de la que extraemos aquí un fragmento, cuenta en siete jor-
nadas, la desgraciada vida de una familia pobre de Beceite a partir del momento en que la madre
fallece en el parto dejando en el mundo seis hijos vivos. Manelet, el más joven de los de niños so-
brevivientes es acogido por el Vicario del lugar, el cura Pascual de Liébana. La novela es, sobre todo,
un relato moral que nos habla de la injusticia social y la miseria económica del Beceite de nales del
siglo XVIII.
Senderes de Gebre (Senderos de escarcha).
DISSABTE
No era encara de dia quan el vicari va fer cridar el Manelet perquè passés el dia amb ell. Tenia el sagal una mes-
cla d’admiració, volença per aquell home de l’Església. Ja els havia assistit quan la mort del pare, i feia ja anys que la
mare netejava la casa de Don Pascual a canvi de bons guanys, que no volent la Isabel rebre almoina el que rebia pels
seus treballs era més del que tocava. El vicari, per la seva part, també sentia gran estimació per aquell xiquet coixet,
escanyolit, morenet, d’ulls més marrons que verdosos, o potser al contrari, de mirada honesta, de notable intel·li-
gència, de cor generós; tenia una consciència sòlida, una in nita lleialtat i dues de les virtuts clàssiques com eren
la fortalesa i la justícia; en canvi, no semblava dominar ni la temprança ni la prudència. Xiquet que, passant gana,
no s’unia a d’altres, que famolencs com ell, anaven d’amagat a horts i nques per furtar alguna cosa que asserenés
el ventre. Sabia el vicari que era aquell un sagal poc corrent, posseïdor d’un esperit sempre famolenc d’aprendre,
de saber... Pocs adults, molts que es tenien per instruïts, entenien la seva paraula com ho feia aquell xiquet; cert era
que encara que el parlar de la gent de la vila era el català, la gran majoria entenia el castellà i no eren pocs els que
es sabien defensar en aquesta llengua, però no com aquella criatura. Abrigava dins d’ell l’instint de tot el que era
formós, i dins la seva ànima tota la puresa. El Manelet tot ho comprenia amb un discerniment natural, amb una
ment tan clara com el vent del cerç, i amb un sentit de la justícia que el mateix Pascual de Liébana, que era aquest el
nom complet d’aquell servidor de Déu, li envejava. Primer de tot, resar; al vicari li agradava especialment la part del
Llibre Sagrat que parlava dels Proverbis. Al cant del gall ja estaven esmorzats i amanits per al passeig matiner. Don
Pascual era home 24 Senderes de gebre de poca cadira, tenia la passa llarga i el xiquet, de quan en quan, havia de
fer uns brinquets per seguir-lo. Anaven direcció al Parrissal, pel camí dels Escanyares, que així s’anomenava perquè
voreja la sèquia Major i allí hi creixien ben altes i abundants les canyes. Deixaven a l’esquerra el barranc dels Predi-
cadors, allí es predicava lliurement en temps passats, i testimoni d’allò tenia el vicari, que un matí de juny va trobar
per dit barranc una verge del Pilar de plata que ara guardava amb gran zel damunt de la calaixera. Seguien la sèquia
i a un punt, just damunt d’ella, hi havia una pedra, la Pedra del Vicari es deia, perquè allí el de Liébana s’agenollava
cada matí a resar el rosari. Deia Don Pascual que si Déu havia ofert a l’home una naturalesa tan formosa com aque-
lla, no anar a contemplar-la era fer-li una ofensa a tan grandiós Creador.
100
