Page 95 - Crisis-16
P. 95
Creación en catalán de Aragón
Merche Llop
(Nonaspe. Zaragoza, 1957) se graduó en Magisterio y es licenciada en Filosofía
y Letras y Ciencias de la Educación. Tiene diversas publicaciones en el ámbito de la
enseñanza y el psicoanálisis. Colabora en diversas publicaciones aragonesas en lengua
catalana como las revistas Temps de Franja y L’eixam de Nonaspe y en castellano como
La hierba de Caspe. Ha colaborado en libros colectivos de poesía como Roda la mola de
la colección “Lo Trinquet” del I.E.T y de narrativa, como El Tren de la Val de Zafán, de
Garaedizions. Ganó el premio “Guillem Nicolau 2010” con la novela Ressò en la oscurita-
ty en 2018 publicó el poemario Esclat (estallido), que cuenta ya con una versión en caste-
llano editada por PRAMES.
Anotación biográ ca y selección de textos, Mario Sasot.
Esclat
I- Absència IV- Monstruositat V- Esperança
556
Sento el perfum que dixa el teu ros- M’agradaria atrapar pensaments i Les muntanyes s’han fet petites,
tre en l’absència
sensacions
Com la plaça del meu poble,
i el record present de pell sobre pell. del moment en què desperten los les cases, l’església i el pati de l’esco-
Llençols secrets apropen destins i somnis;
la.
certeses.
és llavors quan tinc més presents Los moixons se’n van,
Els núvols d’abans són ara sospirs de les imatges de l’angoixa que m’esc- Fluïx l’aigua fresca d’estiu.
tendresa,
lafen
Porticons de petites nestres no
anul·len temors, uneixen desigs. i també és lo temps de planti - dixen clissar les papallones,
S’inaugura un paisatge nou d’ener- car-me davant els fantasmes.
Cauen les pedres dels corrals vells
gia còsmica
No puc escriure amb paraules
i els pardals han construït nius als
en un temps in nit. la intensa profunditat d’imatges i fumerals de cases deshabitades.
Instants d’eternitat.
percepcions,
Les teules clavades entre ossos d’ani-
Jo també puc dir: he viscut.
quan lo monstre es manifesta amb mals podrits
tota crueltat.
als terrats de canyissos i fang.
8
La meua vida és lluitar contra el Submissió
monstre
arrelat en l’abisme més antic del No puc més amb tanta passivitat.
meu ésser.
Fora indolència; és lo temps del crit.
S’allibera cruelment i també as xia.
Són certitud los cels despietats.
Explosió
La veu se transforma en un crit de
ràbia,
de protesta salvatge, acusadora i
d’un judici inapel·lable.
Me quedo fosa en la tristesa
Fins que el teu frec, insubornable,
Se difon tendríssim per les antigues
ferides.
Sento l’esclat.
95
