Page 104 - Crisis18
P. 104
Creación en catalán de Aragón
Marià López Lacasa
ééé
(Mequinenza, Zaragoza.1958) A los 10 años se trasladó con su familia a Barcelona y éàí
desde los 15 trabajó en la banca privada hasta su jubilación. Publicó sus primeros poemas
en revistas como Calaix Blau, del barrio barcelonés de Horta; Batecs, de Fraga, o Urc, de í
Lérida. En 1992 salió a la luz su primer poemario, Vores, en la colección Quaderns de la àà
à
Glera, dirigida por su paisano Hèctor Moret y editada por las asociaciones de Iniciativa
Cultural de la Franja. Su segunda obra, Lo poble i les circumstàncies, recibió el premio Les
Talúries, 1996, del Institut d’Estudis Ilerdencs. En 2003 publicó, dentro de la colección
Quaderns de les Cadolles, dirigida asimismo por Moret, su poemario Elements.
è
Anotación bibliográfica y selección de textos, Mario Sasot
à
El reflex de l’aigua
El reflex de l’aigua,
un matí de diumenge vora vells fantasmes.
Un ull que em saluda,
Lo poble i les circumstncies
buit i silenciós.
Tempesta a la glera
Unes mans amb olor de tornada,
Tempesta a la glera,
definitivament fredes que m’agafen.
cap segona part,
tot s pedra,
Un sol irreal damunt un pont
lluent gris de sol,
baixant per la carretera de Casp.
blanc, fosc, brut d’aigua.
Un aparell per recollir visions,
Dell-Segre colgat pel verd, etiquetar-les i complaure’m.
cam negre, sense prdua ,
pas estret evitant el riu,
tot tremola amb cada mirada, Al matí
ç
l’aire fers l’ombra del record.
Al matí,
ç
l’ombra també es lleva
amb la primera llum.
M’s tan fcil de recordar la glera
M’s tan fcil de recordar la glera,
Espectres d’altres passatges óè
basses circumstancials d’aigua verda,
voregen les noves mirades.
ï
pont de pedra vella i ferro mig rovellat,
pilastres lliscant en un riu prop de la seua frontera.
La claror, esmortida, é
avana lentament,
Camins inventats de qualsevol manera, com un cigne
somnis d’infant sense ulleres,
per l’estany del cel.
cossos nus damunt les pedres,
esquitxos d’homes entre sol i fulles.
La boca
ó
M’s tan fcil de recordar la glera...
La boca jeu amonada pel sexe.
Amb deliri humit,
la llengua cerca dreceres torbadores.
L’esfor salabrs fa crixer l’excitaci,
mugrons frentics que s’esllissen pels dits.
De cop esclata el silenci del cos.
104
